puré sentimental

Però no, encara que t'hi esforcis res no arriba a estar allà on toca. Tot es mou, i gira, i va canviant de forma en una centrifugadora de sentiments que fa voltes sobre si mateixa i de sobte s'atura. Però els sentiments mai no queden de forma ordenada ni equilibrada. Quan un és al seu lloc, n'apareix un altre amb ànsies de protagonisme i t'obliga a proporcionar-li tota la teva atenció. Aleshores, l'altre, que semblava ja ferm, es destensa i cau per avall. Però mai arriba al fons, mai. Quelcom l'atura a mig camí, quan menys s'ho espera, i li torna l'estabilitat. Quan ja ha recuperat les forces, aquest sentiment s'enganxa a un altre sentiment o li pren el lloc i aleshores aquest cau però queda penjant d'una altra irregularitat del buit abans d'ensopegar violentament contra el terra i es salva i els corrents de convecció que hi ha en el buit l'impulsen i el llancen cap amunt i, quan la gravetat comença a fer de les seves, molesta per les burles de l'impuls, torna a precipitar-se en caiguda lliure; i aquí entra un altre sentiment, que li estira el braç i l'ajuda a posar els peus a terra de nou, salvant-lo. I el salvat, llavors, enlloc d'agrair-li la bona obra, el traeix i fereix a l'altre per ocupar el seu lloc, empenyent-lo cap al buit.

Al buit hi tenen lloc un seguit de processos inexplicables i que m'abstindré de comentar pels seus continguts altament censurables que provoquen explosions, fusions i cisallaments sentimentals. Aquests processos són molt perjudicials, clar, ja que erosionen el buit, que cada vegada es torna més ample i insegur fins al punt en que es torna inútil com a suport per salvar-se del que anomenam “puré sentimental” els sentiments que cauen cridant com bojos i pregant per les seves petites existències. Però els sentiments no són gaire escoltats per les autoritats divines, ja que sovint les seves veus són massa febles com per ser escoltades des d'allà dalt. Són pocs els que realment lluiten, els que s'aferren amb les ungles i amb les dents a les parets del buit (presents encara que cada cop més difícils de trobar), cridant amb tota la seva essència.

Aquests són els que anomenam “sentiments culturistes”. Són els que s'entrenen per formar més teixit sentimental i tornar-se invencibles i poder amb tot i trobar parets on aferrar-se fins i tot on ja no n'hi ha.

Però aquests són una minoria, i d'aquesta minoria encara en són menys els que resisteixen la força que els altres sentiments, més dèbils físicament però amb més potència mental, apliquen sobre ells, sovint per dissoldre'ls les ganes de lluitar, sovint per fer que es rendeixin i es deixin caure amb els ulls tancats fins al fons del buit. Aleshores s'originen volcans i sismicitats dins les capes sentimentals més profundes que provoquen conseqüències fatals a la superfície sentimental exterior i tot queda sepultat sota una gruixuda capa de puré de sentiment i pols.

quatre horitzons

Tanc els ulls i només veig el teu cosset blanc i menut, nu fins a la cintura, sacsejant-se suaument, melòdicament, abraçat a mi, enganxat a mi.

La corba del teu coll i el plec sota l'orella, i el perfum hipnòtic que m'omplia el cervell d'una estranya calma mentre els meus dits et recorrien la columna vertebral i els teus m'estimaven.

Tota tu m'estimaves. I els nostres ulls es trobaven i es fonien i cremaven. I saltaven espurnes de mirades que ens socarraven la pell i ens la deixaven extasiada i els corpuscles entraven dins la fase del deliri. I dins aquesta follia incontrolable, hi érem tu i jo. Vapor d'ulls, és el que érem. Perquè els ulls, que eren crus, se cuinaven quan se miraven. I callàvem.

I els quatre horitzons de carn s'ajuntaven i encaixaven amb perfecta harmonia. Harmonia ardent, passió fervent.

I jo, ara, que quan tanc els ulls només te veig a tu, te deix la meva olor. Olor de genitals en procés de secreció.

cordons desfermats

He pujat dues ratlletes el volum del meu reproductor de música. Ara, dins el meu cos, només hi entren les notes vibrants, brutes i renoueres dels Green Day. És l'hora, és el moment. Falten només...sí, jo diria que uns tretze minuts per veure't. La música encara no és prou forta, es pot pujar cinc ratlletes més. Ara. Ara està tot preparat. Només falta que es donin les circumstàncies adequades i ens podrem trobar "accidentalment" a dos minuts i mig d'arribar a casa. No em puc permetre cap imperfecció, cap endarreriment ni cap passa més ràpida del que toca. Però la música mou les meves cames al ritme de la bateria...que accelera, i encara accelera més! Basta. M'he de fermar els cordons. Intent no posar-me trist, segur que avui ens trobam.
Veig un home que passa parlant sol, amb un gos seguint-lo amb la llengua fora. Sembla que somriu. Deu ser boig, pens. Com l'amo. Segur que ell no té a ningú amb qui trobar-se d'aquí a onze minuts.

Jo sí. Per tant continuu caminant. Les meves passes es fonen amb el terra. Sí, aquest és el ritme. La cançó està arribant al final i ha pujat una mica la intensitat. Tres ratlletes menys, perfecte. Seguesc un moviment rectilini uniforme i calcul la velocitat mitjana que hauria d'haver duit des que he començat a caminar en el cas que ens haguessim de trobar a les 17:19 en punt. Hi ha un marge d'uns quatre minuts d'error, per tant vaig una mica més a poc a poc i m'atur al semàfor just quan acaba de parpellejar per primera vegada. Uf! Ja no tenc temps de passar! Els conductors em miren amb cara d'impaciència. Si ells fossin jo hauríen passat. Jo, en canvi, resolc una equació de segon grau dins el meu cap mentre la següent cançó comença trepidant i amb moltes ànsies de protagonisme. La deix gaudir del seu moment de glòria. Tanmateix, seran quatre minuts curts i em va beníssim per no pensar en aquests ulls verds teus que fa més de tres setmanes que no veig.

Segur que, el dia menys pensat (com avui), ens trobarem. Al cap i a la fi, vivim només a cinc carrers de distància i els dimecres a aquesta hora sols passar per el punt en el que he calculat que podré mirar-te als ulls i tu no podràs suportar les ganes d'abraçar-me. Jo intentaré que pareixi una obra de la gran tocacollons senyora casualitat, em deixaré abraçar, com qui no té una altra opció i tornaré a casa somrient com un idiota. Em quedaré dues hores assegut a la cadira de l'escriptori, extasiat, i després viuré un moment d'inspiració d'adolescent enamorat i t'escriuré un sonet preciós que et farà plorar d'alegria quan el llegeixis.

Pensant en tot això, i en el rei Carles II, que fou un monarca amb més de quaranta malalties i deformacions des dels testicles a les aixelles, ja he arribat al punt de trobada. L'única diferència, és que als meus plans, tu també hi hauries d'haver passat. No m'he aturat, he continuat amb la mateixa cara de qui va escoltant música pel carrer.

Ara, que ja sóc al portal de casa meva, intentant encertar el forat del pany amb la clau dentada, he girat el cap. I no, encara no has passat. La clau ja ha penetrat la porta. I al meu cervell l'ha penetrat la certesa de saber que la casualitat és massa feble com per fer que aquestes coses passin, que les persones no es troben perquè sí. Per a això fa falta alguna cosa més. Fan falta dues persones.

Et perseguirà la consciència...

No em deixis ara. No creuis la porta. Encara no és massa tard.

Això un dia rere l'altre. Saps què pens? Pens que arribarà el dia en què, sense adonar-nos-en, haurà arribat el moment de creuar la porta, haurà arribat el moment “massa tard”. I no serà trist, no. Serà simplement la vida. I després sí, una vegada el meu organisme hagi assimil·lat que ja no hi ets, aleshores vendrà el mal. Un mal d'aquests que t'emboten el cor, te'l desconnecten. I t'ennigulen el cervell. I plou. Molt. I no hi ha cap home vell i amb barba capaç de construir una barca per salvar-te d'aquesta pluja que ho inunda tot. I aleshores ve la tempesta. Els trons et deixen sense oïda i els llamps socorren cada part del teu cos i et quedes sense sentit del tacte i del gust. I t'enlluernen i et quedes sense vista. No veus res. Ni tan sols foscor, perquè tot ha acabat. Les pituïtàries nasals passaran a ser simples pastetes vermelles i grogues perquè la teva olor ja no hi serà i les olors que quedin seran tan insignificants que no valdrà la pena ni tenir un sentit per detectar-les. Perquè ja no hi haurà res que tengui sentit si no ho puc veure, tocar, ensumar, sentir o tastar.

Ja no existirà l'amor perquè tot te l'hauré donat a tu i se m'haurà esgotat. Serà com si s'haguessin acabat les existències d'amor al món i tot es tornarà gris i fosc (però tanmateix ningú ho podrà veure) (jo no ho podré veure).

A més, com que no hi haurà res pel que lluitar ni pel que sentir, possiblement em torni terrorista o provoqui un genocidi o destrueixi d'un crit (on s'hi haurà acumulat tota la ràbia i el sofriment que m'haurà provocat la teva absència) tot el Grand Canyon del Colorado. Aleshores totes les pel·lícules de l'Oest no tindran cap raó de ser i desapareixeran. Com a conseqüència, el cinema no arribarà a prosperar tant com per fer-se popular i serà una gran desgràcia. I també, en un altre dels meus atacs d'enyorament, i seguint un instint poderós de venjança, faré una dansa obscura invocadora de tsunamis i el món quedarà submergit sota una gegant ona negra i assassina, com la que m'haurà cobert el cor en veure't partir de la meva vida i desapareixerà tota resta d'humanitat en el planeta. I, la terra, com que se sentirà sola, mig morta de pena se suïcidarà abocant-se melodramàticament al buit de l'univers i viatjarà perduda a través d'un forat negre durant tota l'eternitat.

Tot això és el que passarà, si te'n vas.

Realment vols carregar amb aquesta responsabilitat?

Olor de crema

Jo no vull fer olor de crema. No vull anar abraçada a ell, sentint-me fràgil però protegida. No vull que em protegeixin, vull poder protegir-me a mi mateixa. No vull que em cedeixin un abric ample i calent cobert de testosterona en una nit freda de febrer. No vull que em punxin amb la barba quan em besin, ni que m'envaeixi una fortor masculina amb cada abraçada. Vull aquella olor, i no en vull cap d'altra. Vull suavitat i també vull emoció. Vull sortir-me de la normalitat. Si el camí principal és cap a Menorca, aleshores jo vull anar a Cabrera. O encara més lluny, vull arribar a les costes d'Àfrica (del Sud).

Però el que manco vull és fer olor de crema. No vull fer el dinar tots els diumenges mentre unes mans gruixades i fortes m'envolten la cintura. Les mans, si m'han de rodejar, que siguin petites, seques, i imperfetes. Però que m'estimin. Vull dits recorrent-me la columna vertebral. Vull mirades d'aquestes que congelen sangs, d'aquestes omnipotents i màgiques, que poden aconseguir qualsevol cosa. Mirades per les que mataria i despullaria la meva ànima. Mirades que ells mai no em podran oferir.

Vull anar pel carrer, amb ella al costat. Simplement al costat. Vull que passi una adolescent atrontollada  i que deixi les seves cabòries aparcades alhora que se li encalenteix instantàniament la sang del cos mentre se n'adona de la lluentor que emetem, del llaç que ens uneix i la cadena de ferro que ens protegeix. Vull haver de lluitar per aconseguir el que vull. I, una vegada aconseguit, lluitar encara més per arribar a tocar el cel, o més enllà encara. Vull estimar com anar al cel i tornar, i encara tornar-hi una altra vegada. Vull que l'escala mai s'acabi, i no vull cansar-me mai de pujar-la. Vull que em mirin i pensin què feliç deu ser aquesta tia. Vull que ens mirin, a les dues, i només vegin un cos. Vull que els nostres somriures es quedin congelats. Vull que m'abracis per darrere, i també per davant. I pels costats! Vull poder sempre recolzar el cap en els teus genolls. Vull segons de cançons. Vull frases de novel·les. Vull obres d'art vivents.

No vull que tot sigui perfecte, no vull despertar-me cada matí somrient i tornar al llit, setze hores després, exactament igual. Vull haver de plorar, haver de sofrir. No vull haver d'esforçar-me perquè entenguin com me sent. Vull tenir les mans seques, i poder dur la camisa suada, i que em pugui fer pudor l'alè. Vull quedar-me adormida i tenir ganes de despertar per veure't al meu costat. Vull que em passis constipats. Vull, fins i tot, els teus microbis i els teus agents patògens dins el meu cos.

No vull tapar-me els grans, ni usar crema de mans. No vull fer olor de crema! No vull tornar vella i sospirar en asseure'm a una butaca, i veure que tot ha passat i que la meva vida ha estat igual que la de cent mil milions d'altres persones. Amb un home al costat que em protegeix, i que em canvia les bombetes, i que és el més bo al llit d'entre tots els nostres amics. Abans preferesc estar sola.

Vull pujar els escalons de dos en dos, i baixar-los de quatre en quatre. Vull ensopegar, alguna vegada, vull trencar-me alguna dent. Vull que em surti sang. Vull estar a punt de morir dessagnada i salvar-me en l'últim moment, que els metges diguin satisfets vaja, ha tengut molta sort. Vull dificultat, anar superant nivells, examinar-me, suspendre i excel·lir. Vull anar ràpid a vegades, que em falti l'alè, morir-me de cansament i que les cames em facin figa. Vull alleugerir la velocitat en altres. Descansar, respirar profundament, sentir. Fer sentir. Mirar i parlar. Veure i entendre.

No vull veure com els meus néts creixen dia rere l'altre i em mostren les notes i s'asseuen sobre les meves cuixes adolorides i em diuen “àvia, no t'enteres de res” i es fan grans i m'ignoren i jo els dic “fes bonda”, amb un somriure tendre de velleta fràgil i moribunda de conte. No vull tenir por a desaparèixer, no vull pensar que m'he perdut moltes coses.

No vull fer olor de crema. Especialment de la de mans.