LA GENT FA PASTISSOS PERQUÈ S'ESTIMA

Callau, perquè no hi ha res a dir. Tu comences a sentir la son i el cansament que s'ha estat camuflant tot el dia sota una màscara de formalitat i correcció, que ara ja no pots amagar més. El mires, però els vostres ulls no es troben perquè ell s'està mirant els peus. Avui els té bonics, pensa, suaus i femenins, simples; però no li agraden. Fas dos glopets del got de ginebra amb llimonada que ha preparat, potser per no veure'l, potser per adormir-te i deixar de sentir el silenci.

Deuen haver passat deu minuts, i ell ha començat a arrencar-se les ungles dels peus, sense arribar al punt on s'ajunten ungla i pell i es fa una ferida. Penses què hauria estat de vosaltres si mai no us haguéssiu trobat, o què passaria si ara, de sobte, en una incongruència delirant de l'univers, un dels dos deixàs d'existir. No ho saps concebre, però. Potser és pel costum, perquè sents que el necessites aprop, perquè t'ha envaït una fòbia sobtada: tu no series res, sense ell; no sabries fer-te feliç a tu mateix, tampoc voldries una felicitat que no fos aquesta, momentània, breu i sovint dolorosa, a més d'irreal. Perquè ara, en aquest moment en que ell s'arrenca ungles amb passió, sense importar-li ja fer-se ferides i tu vas canviant l'expressió facial que, sota els efectes de la ginebra, ha cobrat forma d'una espelma fosa i massa utilitzada, la felicitat que us envolta no és més que una il·lusió. L'espelma, a més d'estar ja fonent-se i escampant-se als seus peus, ha estat abandonada al fons d'una estanteria coberta de pols. T'espolses les galtes i et grates els cabells, per provar de treure-te'n una mica de sobre i així poder respirar. Però ell, a mesura que se les arrenca, et va llançant les ungles a sobre i tu t'estàs enfonsant en un mar d'ungles que se't claven als ulls i et punxen les extremitats.

Mires enrere, cap als anys passats, però no oblidats; recordes aquell primer dia, quan els dos vau anar d'excursió i ell havia fet un pastís. T'havia fet un pastís, amb cobertura i tot, i tu vas saber que t'estimava. Perquè aquell pastís, com els seus ulls aquell dia, irradiaven vida, i quan una cosa que algú ha fet per tu irradia vida vol dir que aquest algú t'estima bojament. Però no com els boigs, sinó com algú que fa pastissos per fer-te feliç, i que tu te'ls mengis i t'agradin. T'estima com qui ha hagut de nedar dues hores i mitja per arribar a una illa enmig del mar. T'acabes el got d'un glop, et grates el nas, i et poses tu també a arrencar-te les ungles dels peus.