Som dotze. Dotze, com els deixebles de
Crist en l'últim sopar. Acaba d'arribar l'últim convidat, que
treballava i no ha pogut sortir abans. Però no passa res; ara, amb
els temps que corren, la feina no es pot deixar. El primer és el
primer, diuen. Ja ha tornat del bany aquell altre que semblava
haver-se perdut pel forat de l'excusat, i, eixugant-se les mans amb
el jersei nou que, orgullós, ell mateix ha triat i pagat, s'ha
assegut al sofà. L'àvia, que observa el quadre que fa temps, quan
les seves mans lluïen encara joves i la seva memòria no s'havia
alterat havia pintat, li ha dit al seu marit: “El vaig pintar jo,
aquest quadre; però no m'agrada gaire, no...”
La madona, recolzada contra el cantó
de la porta de la cuina acaba de desenganxar, sense voler, una
estrelleta daurada de cartró mal retallada mentre ho observa tot,
concentrada. I, més enllà dels cossos dels convidats, a través
dels mobles, fins i tot rere l'arbre curosament decorat amb
estrelles, i garlandes i ninots de neu, hi troba coses que ningú
més podria veure ni amb la més precisa de les lupes. La seva mirada
es congela d'espant en veure, una mica amagat entre dues llesques de
pa, un cabell llarg i prim i daurat. Es resigna, alça el cap amb
parsimònia, guaita fugaçment la resta de la sala i, mirant fixament
el seu marit, potser buscant-hi un gest de suport, o una empenta per
procedir a deixar anar les paraules clau; la sentència: “Bé, si
voleu podeu anar seient.”
Una bomba nuclear esclata dins els caps
dels afectats, que, internament, es tapen la boca amb una mà i
ofeguen un crit d'espant. Tots callen, fins que una veu jove exclama
“Déu meu, quina gana!” Uns metres més al fons, una veu,
espantada, es carrega de coratge per deixar anar un “No creus,
Maria Lluïsa, que ja és ben hora que segui a la taula dels grans?”
Es fa el silenci, un mussol udola al jardí, el tabú ha estat
destapat. Clar, els nens, que es fan grans...Però l'avi encara és
viu, no hi comptàvem, amb això. “No hi ha lloc, no hi caps. Seu
allà, com sempre, i observa com el teu cosí s'extreu mucositats de
les fosses nasals i les enganxa a la mina que hi ha davall la taula.
Per si no n'hi ha prou, també pots gaudir de com la petita es menja
una oliva farcida que no li agrada i l'escup tota esblanida i
premsada sobre el teu torcaboques.”
Just en aquest moment, la petita
criatura demoníaca ha passat per allà corrent i xisclant,
disfressada de princesa asiàtica i perseguida pel germà, que
s'enganxa el turmell amb un tamboret i surt impulsat cap endavant,
ferint-se el cap amb un cotxe de bombers. Maria Lluïsa, que en
acotar-se per ajudar el petit només s'ha trobat una oliva humida,
sospira de felicitat en veure els dos germanets, de nou,
perseguint-se com animals i llançant-se objectes de procedències
diverses.
Un “Ja basta, de rebombori! Tothom a
taula!” recorda als assistents el seu objectiu, i van seient, i en
el moment en que les natges voluminoses de la tieta Joana entren en
contacte amb la cadira, que s'arrossega una mica cap endavant per
apropar-se a la taula, s'inicia oficialment la cerimònia.
“Aquest quadre el vaig pintar jo, em
sembla. Però no m'agrada gens.” “Mira'l, menja com un porc.
Saps, si vingués a viure amb mi una temporadeta...” “Què, m'ho
contaràs, quan tenguis al·lota?” “Aina, ets una deesa de
l'ensaladilla russa!” “Jo no n'hi hauria posat, a això, de pebre
bo.” “Per molt que diguis el contrari, el brossat de Sa Pobla és
molt millor que el de Felanitx.” “Encara no tenc clar què
estudiaré, l'any que ve. Pot ser que em prengui un any sabàtic.”
“Però què dius? Si tots aquests són una guarda de malparits!”
“Uf! No puc menjar tant, jo. Que em rebentarà l'estómac!”
“Boníssim. Tot era boníssim!”
Una sensació d'ofegament t'envaeix
l'ànima quan veus que s'acosta en Miquel amb les postres. Per un
moment se't passa pel cap un “Gràcies, no vull res.”
T'atreviràs, enguany? Seràs tu, el traïdor? Penses que, si
t'atrevissis, tot allò que us envolta, aquesta corda invisible que
us té enganxats a tots pel coll esclataria. Això provocaria la
destrucció absoluta de l'entorn que tant us heu esforçat a mantenir
i del que, el dia que algú, amb tota la bona intenció d'innovar una
mica, canviï el bacallà amb ceba per una lasanya, no en podreu
evitar la caiguda. Per això calles, i et menges resignada
l'ensaïmada que t'han aixafat contra el plat mentre una avellana que
ha sortit disparada cau sospitosament dins la teva copa de xampany.
Mires al teu voltant. Qualsevol d'ells
podria ser el traïdor. Qualsevol podria, en el moment menys esperat,
llançar l'estocada definitiva que acabàs amb tot i us salvàs
d'haver de passar aquell mal tràngol ni un sol any més. L'últim
sopar. Ho penses cada any. “Algun dia esclatarà, hi haurà algú
que no ho suportarà, que tendrà altres coses més estimulants a fer
en aquest dia en que tot són rialles i tendresa i xocolata.
Aleshores sortirà tot, tothom destaparà la font que durant anys i
anys s'ha esforçat per cobrir fins a acumular un iceberg de
frustració i rancor, d'odis coberts per rialles falses i abraçades
efusives. I què li importa, si no vas recordar telefonar-la pel seu
aniversari? I ell, no és que avui no tengui xerrera, l'únic que
vol és que faceu alguna cosa diferent, que trenqueu el costum, que
en haver sopat, us poseu a ballar tots junts, o mireu una pel·lícula
nadalenca coberts de flassades peludetes i suaus, que faceu una
guerra de crispetes i que l'avi conti batalletes als més joves. Que
els petits riguin fins que se'ls caiguin les dents, i que els que ja
no en tenen facin piruetes, i cantin, i cridin, i volin.
“Aquest quadre és terrible. I, a
més, el vaig pintar jo. Un dia, quan no em vegeu, me l'enduré i no
el veureu mai més”, conclueix l'àvia, amb determinació, i fa una
rialleta innocent.
T'aixeques, puges damunt la cadira i
deixes anar un “No vull més ensaïmada” Tots et miren durant uns
set segons. Alguns entretanquen els ulls, intentant trobar-li el
sentit amagat a allò que acabes de dir. No en té. Continuen
menjant, rient, i bevent. Són feliços. Per un moment fins i tot els
sembla que ja no han de fingir més, que tot és natural i
improvisat. Es crea un núvol que ho abasta tot i els allunya de la
resta del món. Aleshores entren en una espècie d'extasiament de les
neurones, que les deixa endormiscades i dèbils, i es rendeixen
davant la força de la inèrcia. Fan el que toca fer i diuen el que
toca dir. Aquest procés dura unes dues hores més, fins que algú,
gairebé sempre el mateix, s'aixeca de la taula i diu “Bé”. I
aquest bé basta per trencar l'encanteri. Les vitrines protectores es
desintegren i ens posam tots els abrics, encara una mica
endormiscats, i les cames ens porten al rebedor i les cordes vocals
produeixen sons de comiat i no ens n'adonam i ja som al cotxe; i una
vegada al cotxe callam i no ens n'adonam i ja som a casa. I instants
després ens trobam al llit, coberts fins al nas amb l'edredó de
plomes sintètiques i no ens n'adonam i tancam els ulls. I just en el
moment en què tens un peu als somnis i l'altre a la realitat, passa
una imatge pel teu cap,en forma d'ombra, olor d'ensaladilla i cotxe
de bombers aixafant una oliva; i aleshores penses “Què
curiós...l'àvia pintava, de jove.”

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada