El penúltim sopar

Som dotze. Dotze, com els deixebles de Crist en l'últim sopar. Acaba d'arribar l'últim convidat, que treballava i no ha pogut sortir abans. Però no passa res; ara, amb els temps que corren, la feina no es pot deixar. El primer és el primer, diuen. Ja ha tornat del bany aquell altre que semblava haver-se perdut pel forat de l'excusat, i, eixugant-se les mans amb el jersei nou que, orgullós, ell mateix ha triat i pagat, s'ha assegut al sofà. L'àvia, que observa el quadre que fa temps, quan les seves mans lluïen encara joves i la seva memòria no s'havia alterat havia pintat, li ha dit al seu marit: “El vaig pintar jo, aquest quadre; però no m'agrada gaire, no...”

La madona, recolzada contra el cantó de la porta de la cuina acaba de desenganxar, sense voler, una estrelleta daurada de cartró mal retallada mentre ho observa tot, concentrada. I, més enllà dels cossos dels convidats, a través dels mobles, fins i tot rere l'arbre curosament decorat amb estrelles, i garlandes i ninots de neu, hi troba coses que ningú més podria veure ni amb la més precisa de les lupes. La seva mirada es congela d'espant en veure, una mica amagat entre dues llesques de pa, un cabell llarg i prim i daurat. Es resigna, alça el cap amb parsimònia, guaita fugaçment la resta de la sala i, mirant fixament el seu marit, potser buscant-hi un gest de suport, o una empenta per procedir a deixar anar les paraules clau; la sentència: “Bé, si voleu podeu anar seient.”

Una bomba nuclear esclata dins els caps dels afectats, que, internament, es tapen la boca amb una mà i ofeguen un crit d'espant. Tots callen, fins que una veu jove exclama “Déu meu, quina gana!” Uns metres més al fons, una veu, espantada, es carrega de coratge per deixar anar un “No creus, Maria Lluïsa, que ja és ben hora que segui a la taula dels grans?” Es fa el silenci, un mussol udola al jardí, el tabú ha estat destapat. Clar, els nens, que es fan grans...Però l'avi encara és viu, no hi comptàvem, amb això. “No hi ha lloc, no hi caps. Seu allà, com sempre, i observa com el teu cosí s'extreu mucositats de les fosses nasals i les enganxa a la mina que hi ha davall la taula. Per si no n'hi ha prou, també pots gaudir de com la petita es menja una oliva farcida que no li agrada i l'escup tota esblanida i premsada sobre el teu torcaboques.”

Just en aquest moment, la petita criatura demoníaca ha passat per allà corrent i xisclant, disfressada de princesa asiàtica i perseguida pel germà, que s'enganxa el turmell amb un tamboret i surt impulsat cap endavant, ferint-se el cap amb un cotxe de bombers. Maria Lluïsa, que en acotar-se per ajudar el petit només s'ha trobat una oliva humida, sospira de felicitat en veure els dos germanets, de nou, perseguint-se com animals i llançant-se objectes de procedències diverses.

Un “Ja basta, de rebombori! Tothom a taula!” recorda als assistents el seu objectiu, i van seient, i en el moment en que les natges voluminoses de la tieta Joana entren en contacte amb la cadira, que s'arrossega una mica cap endavant per apropar-se a la taula, s'inicia oficialment la cerimònia.

“Aquest quadre el vaig pintar jo, em sembla. Però no m'agrada gens.” “Mira'l, menja com un porc. Saps, si vingués a viure amb mi una temporadeta...” “Què, m'ho contaràs, quan tenguis al·lota?” “Aina, ets una deesa de l'ensaladilla russa!” “Jo no n'hi hauria posat, a això, de pebre bo.” “Per molt que diguis el contrari, el brossat de Sa Pobla és molt millor que el de Felanitx.” “Encara no tenc clar què estudiaré, l'any que ve. Pot ser que em prengui un any sabàtic.” “Però què dius? Si tots aquests són una guarda de malparits!” “Uf! No puc menjar tant, jo. Que em rebentarà l'estómac!” “Boníssim. Tot era boníssim!”

Una sensació d'ofegament t'envaeix l'ànima quan veus que s'acosta en Miquel amb les postres. Per un moment se't passa pel cap un “Gràcies, no vull res.” T'atreviràs, enguany? Seràs tu, el traïdor? Penses que, si t'atrevissis, tot allò que us envolta, aquesta corda invisible que us té enganxats a tots pel coll esclataria. Això provocaria la destrucció absoluta de l'entorn que tant us heu esforçat a mantenir i del que, el dia que algú, amb tota la bona intenció d'innovar una mica, canviï el bacallà amb ceba per una lasanya, no en podreu evitar la caiguda. Per això calles, i et menges resignada l'ensaïmada que t'han aixafat contra el plat mentre una avellana que ha sortit disparada cau sospitosament dins la teva copa de xampany.

Mires al teu voltant. Qualsevol d'ells podria ser el traïdor. Qualsevol podria, en el moment menys esperat, llançar l'estocada definitiva que acabàs amb tot i us salvàs d'haver de passar aquell mal tràngol ni un sol any més. L'últim sopar. Ho penses cada any. “Algun dia esclatarà, hi haurà algú que no ho suportarà, que tendrà altres coses més estimulants a fer en aquest dia en que tot són rialles i tendresa i xocolata. Aleshores sortirà tot, tothom destaparà la font que durant anys i anys s'ha esforçat per cobrir fins a acumular un iceberg de frustració i rancor, d'odis coberts per rialles falses i abraçades efusives. I què li importa, si no vas recordar telefonar-la pel seu aniversari? I ell, no és que avui no tengui xerrera, l'únic que vol és que faceu alguna cosa diferent, que trenqueu el costum, que en haver sopat, us poseu a ballar tots junts, o mireu una pel·lícula nadalenca coberts de flassades peludetes i suaus, que faceu una guerra de crispetes i que l'avi conti batalletes als més joves. Que els petits riguin fins que se'ls caiguin les dents, i que els que ja no en tenen facin piruetes, i cantin, i cridin, i volin.

“Aquest quadre és terrible. I, a més, el vaig pintar jo. Un dia, quan no em vegeu, me l'enduré i no el veureu mai més”, conclueix l'àvia, amb determinació, i fa una rialleta innocent.

T'aixeques, puges damunt la cadira i deixes anar un “No vull més ensaïmada” Tots et miren durant uns set segons. Alguns entretanquen els ulls, intentant trobar-li el sentit amagat a allò que acabes de dir. No en té. Continuen menjant, rient, i bevent. Són feliços. Per un moment fins i tot els sembla que ja no han de fingir més, que tot és natural i improvisat. Es crea un núvol que ho abasta tot i els allunya de la resta del món. Aleshores entren en una espècie d'extasiament de les neurones, que les deixa endormiscades i dèbils, i es rendeixen davant la força de la inèrcia. Fan el que toca fer i diuen el que toca dir. Aquest procés dura unes dues hores més, fins que algú, gairebé sempre el mateix, s'aixeca de la taula i diu “Bé”. I aquest bé basta per trencar l'encanteri. Les vitrines protectores es desintegren i ens posam tots els abrics, encara una mica endormiscats, i les cames ens porten al rebedor i les cordes vocals produeixen sons de comiat i no ens n'adonam i ja som al cotxe; i una vegada al cotxe callam i no ens n'adonam i ja som a casa. I instants després ens trobam al llit, coberts fins al nas amb l'edredó de plomes sintètiques i no ens n'adonam i tancam els ulls. I just en el moment en què tens un peu als somnis i l'altre a la realitat, passa una imatge pel teu cap,en forma d'ombra, olor d'ensaladilla i cotxe de bombers aixafant una oliva; i aleshores penses “Què curiós...l'àvia pintava, de jove.”