No em deixis ara. No creuis la porta.
Encara no és massa tard.
Això un dia rere l'altre. Saps què
pens? Pens que arribarà el dia en què, sense adonar-nos-en, haurà
arribat el moment de creuar la porta, haurà arribat el moment “massa
tard”. I no serà trist, no. Serà simplement la vida. I després
sí, una vegada el meu organisme hagi assimil·lat que ja no hi ets, aleshores vendrà el mal. Un mal
d'aquests que t'emboten el cor, te'l desconnecten. I t'ennigulen el
cervell. I plou. Molt. I no hi ha cap home vell i amb barba capaç de construir una barca per salvar-te d'aquesta pluja que ho inunda tot.
I aleshores ve la tempesta. Els trons et deixen sense oïda i els
llamps socorren cada part del teu cos i et quedes sense sentit del
tacte i del gust. I t'enlluernen i et quedes sense vista. No veus
res. Ni tan sols foscor, perquè tot ha acabat. Les pituïtàries nasals passaran a ser simples pastetes vermelles i grogues perquè
la teva olor ja no hi serà i les olors que quedin seran tan insignificants que no valdrà la pena ni tenir un sentit per
detectar-les. Perquè ja no hi haurà res que tengui sentit si no ho
puc veure, tocar, ensumar, sentir o tastar.
Ja no existirà l'amor perquè tot te
l'hauré donat a tu i se m'haurà esgotat. Serà com si s'haguessin
acabat les existències d'amor al món i tot es tornarà gris i fosc
(però tanmateix ningú ho podrà veure) (jo no ho podré veure).
A més, com que no hi haurà res pel
que lluitar ni pel que sentir, possiblement em torni terrorista o
provoqui un genocidi o destrueixi d'un crit (on s'hi haurà acumulat
tota la ràbia i el sofriment que m'haurà provocat la teva absència)
tot el Grand Canyon del Colorado. Aleshores totes les pel·lícules
de l'Oest no tindran cap raó de ser i desapareixeran. Com a
conseqüència, el cinema no arribarà a prosperar tant com per
fer-se popular i serà una gran desgràcia. I també, en un altre
dels meus atacs d'enyorament, i seguint un instint poderós de
venjança, faré una dansa obscura invocadora de tsunamis i el món
quedarà submergit sota una gegant ona negra i assassina, com la que
m'haurà cobert el cor en veure't partir de la meva vida i
desapareixerà tota resta d'humanitat en el planeta. I, la terra, com
que se sentirà sola, mig morta de pena se suïcidarà abocant-se
melodramàticament al buit de l'univers i viatjarà perduda a través
d'un forat negre durant tota l'eternitat.
Tot això és el que passarà, si te'n
vas.
Realment vols carregar amb aquesta
responsabilitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada