cordons desfermats

He pujat dues ratlletes el volum del meu reproductor de música. Ara, dins el meu cos, només hi entren les notes vibrants, brutes i renoueres dels Green Day. És l'hora, és el moment. Falten només...sí, jo diria que uns tretze minuts per veure't. La música encara no és prou forta, es pot pujar cinc ratlletes més. Ara. Ara està tot preparat. Només falta que es donin les circumstàncies adequades i ens podrem trobar "accidentalment" a dos minuts i mig d'arribar a casa. No em puc permetre cap imperfecció, cap endarreriment ni cap passa més ràpida del que toca. Però la música mou les meves cames al ritme de la bateria...que accelera, i encara accelera més! Basta. M'he de fermar els cordons. Intent no posar-me trist, segur que avui ens trobam.
Veig un home que passa parlant sol, amb un gos seguint-lo amb la llengua fora. Sembla que somriu. Deu ser boig, pens. Com l'amo. Segur que ell no té a ningú amb qui trobar-se d'aquí a onze minuts.

Jo sí. Per tant continuu caminant. Les meves passes es fonen amb el terra. Sí, aquest és el ritme. La cançó està arribant al final i ha pujat una mica la intensitat. Tres ratlletes menys, perfecte. Seguesc un moviment rectilini uniforme i calcul la velocitat mitjana que hauria d'haver duit des que he començat a caminar en el cas que ens haguessim de trobar a les 17:19 en punt. Hi ha un marge d'uns quatre minuts d'error, per tant vaig una mica més a poc a poc i m'atur al semàfor just quan acaba de parpellejar per primera vegada. Uf! Ja no tenc temps de passar! Els conductors em miren amb cara d'impaciència. Si ells fossin jo hauríen passat. Jo, en canvi, resolc una equació de segon grau dins el meu cap mentre la següent cançó comença trepidant i amb moltes ànsies de protagonisme. La deix gaudir del seu moment de glòria. Tanmateix, seran quatre minuts curts i em va beníssim per no pensar en aquests ulls verds teus que fa més de tres setmanes que no veig.

Segur que, el dia menys pensat (com avui), ens trobarem. Al cap i a la fi, vivim només a cinc carrers de distància i els dimecres a aquesta hora sols passar per el punt en el que he calculat que podré mirar-te als ulls i tu no podràs suportar les ganes d'abraçar-me. Jo intentaré que pareixi una obra de la gran tocacollons senyora casualitat, em deixaré abraçar, com qui no té una altra opció i tornaré a casa somrient com un idiota. Em quedaré dues hores assegut a la cadira de l'escriptori, extasiat, i després viuré un moment d'inspiració d'adolescent enamorat i t'escriuré un sonet preciós que et farà plorar d'alegria quan el llegeixis.

Pensant en tot això, i en el rei Carles II, que fou un monarca amb més de quaranta malalties i deformacions des dels testicles a les aixelles, ja he arribat al punt de trobada. L'única diferència, és que als meus plans, tu també hi hauries d'haver passat. No m'he aturat, he continuat amb la mateixa cara de qui va escoltant música pel carrer.

Ara, que ja sóc al portal de casa meva, intentant encertar el forat del pany amb la clau dentada, he girat el cap. I no, encara no has passat. La clau ja ha penetrat la porta. I al meu cervell l'ha penetrat la certesa de saber que la casualitat és massa feble com per fer que aquestes coses passin, que les persones no es troben perquè sí. Per a això fa falta alguna cosa més. Fan falta dues persones.