puré sentimental

Però no, encara que t'hi esforcis res no arriba a estar allà on toca. Tot es mou, i gira, i va canviant de forma en una centrifugadora de sentiments que fa voltes sobre si mateixa i de sobte s'atura. Però els sentiments mai no queden de forma ordenada ni equilibrada. Quan un és al seu lloc, n'apareix un altre amb ànsies de protagonisme i t'obliga a proporcionar-li tota la teva atenció. Aleshores, l'altre, que semblava ja ferm, es destensa i cau per avall. Però mai arriba al fons, mai. Quelcom l'atura a mig camí, quan menys s'ho espera, i li torna l'estabilitat. Quan ja ha recuperat les forces, aquest sentiment s'enganxa a un altre sentiment o li pren el lloc i aleshores aquest cau però queda penjant d'una altra irregularitat del buit abans d'ensopegar violentament contra el terra i es salva i els corrents de convecció que hi ha en el buit l'impulsen i el llancen cap amunt i, quan la gravetat comença a fer de les seves, molesta per les burles de l'impuls, torna a precipitar-se en caiguda lliure; i aquí entra un altre sentiment, que li estira el braç i l'ajuda a posar els peus a terra de nou, salvant-lo. I el salvat, llavors, enlloc d'agrair-li la bona obra, el traeix i fereix a l'altre per ocupar el seu lloc, empenyent-lo cap al buit.

Al buit hi tenen lloc un seguit de processos inexplicables i que m'abstindré de comentar pels seus continguts altament censurables que provoquen explosions, fusions i cisallaments sentimentals. Aquests processos són molt perjudicials, clar, ja que erosionen el buit, que cada vegada es torna més ample i insegur fins al punt en que es torna inútil com a suport per salvar-se del que anomenam “puré sentimental” els sentiments que cauen cridant com bojos i pregant per les seves petites existències. Però els sentiments no són gaire escoltats per les autoritats divines, ja que sovint les seves veus són massa febles com per ser escoltades des d'allà dalt. Són pocs els que realment lluiten, els que s'aferren amb les ungles i amb les dents a les parets del buit (presents encara que cada cop més difícils de trobar), cridant amb tota la seva essència.

Aquests són els que anomenam “sentiments culturistes”. Són els que s'entrenen per formar més teixit sentimental i tornar-se invencibles i poder amb tot i trobar parets on aferrar-se fins i tot on ja no n'hi ha.

Però aquests són una minoria, i d'aquesta minoria encara en són menys els que resisteixen la força que els altres sentiments, més dèbils físicament però amb més potència mental, apliquen sobre ells, sovint per dissoldre'ls les ganes de lluitar, sovint per fer que es rendeixin i es deixin caure amb els ulls tancats fins al fons del buit. Aleshores s'originen volcans i sismicitats dins les capes sentimentals més profundes que provoquen conseqüències fatals a la superfície sentimental exterior i tot queda sepultat sota una gruixuda capa de puré de sentiment i pols.