ELS OVNIS S'APINYEN I DEIXEN UN CRÀTER PER SEMPRE DINS LA TEVA VIDA

Les dues fent voltes, agafades de la mà, rient sense parar, amb llàgrimes als ulls per la força del vent, al parc de sempre. La fricció de l'aire ens intentava aturar, però nosaltres no li ho permetíem, giràvem i giràvem, i les emocions se'ns centrifugaven, i no hi havia culpes, tot eren promeses, tot era fàcil; tan fàcil com continuar girant. I les promeses s'acomplien, i tu i jo ens complementàvem, jo et donava forces per viure i tu me n'ensenyaves.

Però fent voltes i voltes en aquell parc que semblava fet només per nosaltres, el món es tornava també molt irreal, jo el veia més bonic del que era, i a tu se t'oblidava el seu aspecte real. Ho pintàvem tot de colors i em deies que m'estimaries sempre, buscàvem de la mà copinyes entre l'arena, petits retalls imperfectes de màgia entre els racons.

Passaven els anys, però, i amb ells la calma malgrat tu tractaves, encara, de tapar-me els ulls davant tot allò que podria ferir-los. M'hi plantaves contes de fades i ideals de perfecció; una perfecció senzilla, fàcil, de mà minúscula i innocent refugiant-se en unes mans ja grans i amb més experiència. Aleshores s'aturava el temps. Jo afirmava que tu mai et moriries, que series allà esperant-me a la sortida de l'escola amb un somriure i un entrepà de xocolata. I si, pel que fos, algun dia te n'anaves, et podria veure les nits més fosques reflectida a les estrelles, talment Simba i Mufasa. Però tu no en tenies res, de Mufasa; tu no en tenies res, de lleó. A tu els cops també et ferien, eres covard, tenies molta por. Però te l'empassaves perquè jo no sabés què era, això de la por, i em continuaves alçant sobre una safata de plata envoltada de cadenes elèctriques perquè res perillós em pogués tocar i res tèrbol pogués sortir de mi. T'equivocaves, les turbulències s'han de deixar sortir, encara que sigui en petites dosis. Sinó s'acumulen i un dia, mentre encara feim voltes i voltes rient com boges, l'explosió és tan forta com per separar-nos i impulsar-nos vint-i-set metres enrere. I entre la confusió que ens ha provocat l'impacte i el mal que ens fa el cul l'únic que podem demanar-nos és “I ara què?”

I aleshores tot canvia, les mirades còmplices es transformen en ràbia continguda. Mentre sopam, camuflant-la de normalitat, ens preguntam com ha anat el dia, o comentam que hem vist a tal o a tal altre conegut, que vaja com ha crescut na Paula. I aleshores tu deixes anar un “Com passa el temps, eh...te'n recordes quan eres petita i anàvem al parc i fèiem voltes i voltes al parc, agafant-nos les mans? Tu reies com una boja, i jo encara sabia com riure. Estaves preciosa, allà, emanant vida, i m'omplies el cor de felicitat. M'agradava molt com portaves els cabells, aleshores, sí...m'agradava més com em miraves, m'agradava més el que senties, i com pensaves, m'agradava poder estimar, encara, el que tu estimaves. M'agradaves més quan tenies dos anys.”

No sabem què fer, ara, ja. I ens amagam en converses banals de temes que no ens interessen i ja no feim voltes, més que res perquè ara, quan, per error, les nostres mans es toquen un microsegon, salta una espurna blava i freda d'incompatibilitat.

M'estimaries sempre, deies, encara que em convertís en cocodril, com deia aquell conte que tant ens agradava. El conte no deia res, però, d'individus dels més estranys dins les espècies per a tu més desconegudes. I “Ets un monstre!”, bramaves ara, abans de la portada, abans de l'esclat.

I giràvem en espirals, però no juntes, cada una en tenia una de pròpia. Al principi ens marejàvem, tan soles, però amb els anys ens adonàvem de que soles podíem girar millor. No hi havia risc d'impacte. No hi havia risc que una, en un moment de distracció, amollàs l'altra al buit, a la foscor, perquè ja hi érem. No hi havia més màgia per trobar entre els racons, i la vida real m'havia colpejat amb el seu puny de ferro, com ha de ser, com no es pot intentar evitar. I mentre em dessagnava tu ploraves i miraves les estrelles, percebent una estranya sensació que, quan tu fossis allà dalt  no hi hauria ningú abaix per contemplar-te. I així, un dia rere l'altre, fins al final del temps, fins que les ones s'aturassin.

Però no podíem, tanmateix, seguir girant per sempre. No podíem tancar els ulls més fort per no veure-hi, no podíem riure més fort per no sentir-hi.

No podíem tenir dos anys per sempre.