Tot
era cop. La petita sala de cortines foradades i vermellenques, només
il·luminada per una tènue lampareta de baix consum que pintava els
mobles de groc, m'observava esperant el plor, l'esclat. Però tot
havia pres forma de cop, i jo no sabia què se suposava que s'havia
de fer quan tot semblàs un cop. No ho diuen, els llibres; tampoc no
t'avisen, quan neixes, que pot ser un dia, de sobte, tot prendrà
forma de cop. I és que no podia veure res més, ni sentir, ni
olorar. Tampoc vaig poder notar com se'm fonia l'ànima i s'escapava
viscosament del meu cos per travessar i fer miques els vidres i
perseguir-te. Segurament, innocent, es degué perdre pel camí,
perquè a tu no et va trobar i amb mi no va tornar. Com que no podia
respirar vaig començar a taral·lejar una cançó popular infantil,
però sonava malament i vaig callar.
I
algú, d'entre les ombres que quedaven fora de l'abast de l'impacte
del cop, degué decidir que aquest cop era digne de ser conservat, i,
justicier, ens va plasmar (a mi i al cop) en un llenç. I el cop de
la fusta de cirerer encaixant, tremolosa, amb el pany de metall
daurat; el mateix cop que ens havia separat per sempre, immobilitzant
l'aire entre nosaltres, retenint la nostra darrera respiració junts,
va perdurar al llarg del temps. I, des d'aleshores, el cop que
m'havia fet oblidar com es respirava, tallava la respiració a tots
aquells que s'atrevien a passar-nos per davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada