ELS OVNIS S'APINYEN I DEIXEN UN CRÀTER PER SEMPRE DINS LA TEVA VIDA

Les dues fent voltes, agafades de la mà, rient sense parar, amb llàgrimes als ulls per la força del vent, al parc de sempre. La fricció de l'aire ens intentava aturar, però nosaltres no li ho permetíem, giràvem i giràvem, i les emocions se'ns centrifugaven, i no hi havia culpes, tot eren promeses, tot era fàcil; tan fàcil com continuar girant. I les promeses s'acomplien, i tu i jo ens complementàvem, jo et donava forces per viure i tu me n'ensenyaves.

Però fent voltes i voltes en aquell parc que semblava fet només per nosaltres, el món es tornava també molt irreal, jo el veia més bonic del que era, i a tu se t'oblidava el seu aspecte real. Ho pintàvem tot de colors i em deies que m'estimaries sempre, buscàvem de la mà copinyes entre l'arena, petits retalls imperfectes de màgia entre els racons.

Passaven els anys, però, i amb ells la calma malgrat tu tractaves, encara, de tapar-me els ulls davant tot allò que podria ferir-los. M'hi plantaves contes de fades i ideals de perfecció; una perfecció senzilla, fàcil, de mà minúscula i innocent refugiant-se en unes mans ja grans i amb més experiència. Aleshores s'aturava el temps. Jo afirmava que tu mai et moriries, que series allà esperant-me a la sortida de l'escola amb un somriure i un entrepà de xocolata. I si, pel que fos, algun dia te n'anaves, et podria veure les nits més fosques reflectida a les estrelles, talment Simba i Mufasa. Però tu no en tenies res, de Mufasa; tu no en tenies res, de lleó. A tu els cops també et ferien, eres covard, tenies molta por. Però te l'empassaves perquè jo no sabés què era, això de la por, i em continuaves alçant sobre una safata de plata envoltada de cadenes elèctriques perquè res perillós em pogués tocar i res tèrbol pogués sortir de mi. T'equivocaves, les turbulències s'han de deixar sortir, encara que sigui en petites dosis. Sinó s'acumulen i un dia, mentre encara feim voltes i voltes rient com boges, l'explosió és tan forta com per separar-nos i impulsar-nos vint-i-set metres enrere. I entre la confusió que ens ha provocat l'impacte i el mal que ens fa el cul l'únic que podem demanar-nos és “I ara què?”

I aleshores tot canvia, les mirades còmplices es transformen en ràbia continguda. Mentre sopam, camuflant-la de normalitat, ens preguntam com ha anat el dia, o comentam que hem vist a tal o a tal altre conegut, que vaja com ha crescut na Paula. I aleshores tu deixes anar un “Com passa el temps, eh...te'n recordes quan eres petita i anàvem al parc i fèiem voltes i voltes al parc, agafant-nos les mans? Tu reies com una boja, i jo encara sabia com riure. Estaves preciosa, allà, emanant vida, i m'omplies el cor de felicitat. M'agradava molt com portaves els cabells, aleshores, sí...m'agradava més com em miraves, m'agradava més el que senties, i com pensaves, m'agradava poder estimar, encara, el que tu estimaves. M'agradaves més quan tenies dos anys.”

No sabem què fer, ara, ja. I ens amagam en converses banals de temes que no ens interessen i ja no feim voltes, més que res perquè ara, quan, per error, les nostres mans es toquen un microsegon, salta una espurna blava i freda d'incompatibilitat.

M'estimaries sempre, deies, encara que em convertís en cocodril, com deia aquell conte que tant ens agradava. El conte no deia res, però, d'individus dels més estranys dins les espècies per a tu més desconegudes. I “Ets un monstre!”, bramaves ara, abans de la portada, abans de l'esclat.

I giràvem en espirals, però no juntes, cada una en tenia una de pròpia. Al principi ens marejàvem, tan soles, però amb els anys ens adonàvem de que soles podíem girar millor. No hi havia risc d'impacte. No hi havia risc que una, en un moment de distracció, amollàs l'altra al buit, a la foscor, perquè ja hi érem. No hi havia més màgia per trobar entre els racons, i la vida real m'havia colpejat amb el seu puny de ferro, com ha de ser, com no es pot intentar evitar. I mentre em dessagnava tu ploraves i miraves les estrelles, percebent una estranya sensació que, quan tu fossis allà dalt  no hi hauria ningú abaix per contemplar-te. I així, un dia rere l'altre, fins al final del temps, fins que les ones s'aturassin.

Però no podíem, tanmateix, seguir girant per sempre. No podíem tancar els ulls més fort per no veure-hi, no podíem riure més fort per no sentir-hi.

No podíem tenir dos anys per sempre.

LA GENT FA PASTISSOS PERQUÈ S'ESTIMA

Callau, perquè no hi ha res a dir. Tu comences a sentir la son i el cansament que s'ha estat camuflant tot el dia sota una màscara de formalitat i correcció, que ara ja no pots amagar més. El mires, però els vostres ulls no es troben perquè ell s'està mirant els peus. Avui els té bonics, pensa, suaus i femenins, simples; però no li agraden. Fas dos glopets del got de ginebra amb llimonada que ha preparat, potser per no veure'l, potser per adormir-te i deixar de sentir el silenci.

Deuen haver passat deu minuts, i ell ha començat a arrencar-se les ungles dels peus, sense arribar al punt on s'ajunten ungla i pell i es fa una ferida. Penses què hauria estat de vosaltres si mai no us haguéssiu trobat, o què passaria si ara, de sobte, en una incongruència delirant de l'univers, un dels dos deixàs d'existir. No ho saps concebre, però. Potser és pel costum, perquè sents que el necessites aprop, perquè t'ha envaït una fòbia sobtada: tu no series res, sense ell; no sabries fer-te feliç a tu mateix, tampoc voldries una felicitat que no fos aquesta, momentània, breu i sovint dolorosa, a més d'irreal. Perquè ara, en aquest moment en que ell s'arrenca ungles amb passió, sense importar-li ja fer-se ferides i tu vas canviant l'expressió facial que, sota els efectes de la ginebra, ha cobrat forma d'una espelma fosa i massa utilitzada, la felicitat que us envolta no és més que una il·lusió. L'espelma, a més d'estar ja fonent-se i escampant-se als seus peus, ha estat abandonada al fons d'una estanteria coberta de pols. T'espolses les galtes i et grates els cabells, per provar de treure-te'n una mica de sobre i així poder respirar. Però ell, a mesura que se les arrenca, et va llançant les ungles a sobre i tu t'estàs enfonsant en un mar d'ungles que se't claven als ulls i et punxen les extremitats.

Mires enrere, cap als anys passats, però no oblidats; recordes aquell primer dia, quan els dos vau anar d'excursió i ell havia fet un pastís. T'havia fet un pastís, amb cobertura i tot, i tu vas saber que t'estimava. Perquè aquell pastís, com els seus ulls aquell dia, irradiaven vida, i quan una cosa que algú ha fet per tu irradia vida vol dir que aquest algú t'estima bojament. Però no com els boigs, sinó com algú que fa pastissos per fer-te feliç, i que tu te'ls mengis i t'agradin. T'estima com qui ha hagut de nedar dues hores i mitja per arribar a una illa enmig del mar. T'acabes el got d'un glop, et grates el nas, i et poses tu també a arrencar-te les ungles dels peus.

SÓN LES COSES BONES DE PASSAR A L'ETERNITAT

Tot era cop. La petita sala de cortines foradades i vermellenques, només il·luminada per una tènue lampareta de baix consum que pintava els mobles de groc, m'observava esperant el plor, l'esclat. Però tot havia pres forma de cop, i jo no sabia què se suposava que s'havia de fer quan tot semblàs un cop. No ho diuen, els llibres; tampoc no t'avisen, quan neixes, que pot ser un dia, de sobte, tot prendrà forma de cop. I és que no podia veure res més, ni sentir, ni olorar. Tampoc vaig poder notar com se'm fonia l'ànima i s'escapava viscosament del meu cos per travessar i fer miques els vidres i perseguir-te. Segurament, innocent, es degué perdre pel camí, perquè a tu no et va trobar i amb mi no va tornar. Com que no podia respirar vaig començar a taral·lejar una cançó popular infantil, però sonava malament i vaig callar.

I algú, d'entre les ombres que quedaven fora de l'abast de l'impacte del cop, degué decidir que aquest cop era digne de ser conservat, i, justicier, ens va plasmar (a mi i al cop) en un llenç. I el cop de la fusta de cirerer encaixant, tremolosa, amb el pany de metall daurat; el mateix cop que ens havia separat per sempre, immobilitzant l'aire entre nosaltres, retenint la nostra darrera respiració junts, va perdurar al llarg del temps. I, des d'aleshores, el cop que m'havia fet oblidar com es respirava, tallava la respiració a tots aquells que s'atrevien a passar-nos per davant.

El penúltim sopar

Som dotze. Dotze, com els deixebles de Crist en l'últim sopar. Acaba d'arribar l'últim convidat, que treballava i no ha pogut sortir abans. Però no passa res; ara, amb els temps que corren, la feina no es pot deixar. El primer és el primer, diuen. Ja ha tornat del bany aquell altre que semblava haver-se perdut pel forat de l'excusat, i, eixugant-se les mans amb el jersei nou que, orgullós, ell mateix ha triat i pagat, s'ha assegut al sofà. L'àvia, que observa el quadre que fa temps, quan les seves mans lluïen encara joves i la seva memòria no s'havia alterat havia pintat, li ha dit al seu marit: “El vaig pintar jo, aquest quadre; però no m'agrada gaire, no...”

La madona, recolzada contra el cantó de la porta de la cuina acaba de desenganxar, sense voler, una estrelleta daurada de cartró mal retallada mentre ho observa tot, concentrada. I, més enllà dels cossos dels convidats, a través dels mobles, fins i tot rere l'arbre curosament decorat amb estrelles, i garlandes i ninots de neu, hi troba coses que ningú més podria veure ni amb la més precisa de les lupes. La seva mirada es congela d'espant en veure, una mica amagat entre dues llesques de pa, un cabell llarg i prim i daurat. Es resigna, alça el cap amb parsimònia, guaita fugaçment la resta de la sala i, mirant fixament el seu marit, potser buscant-hi un gest de suport, o una empenta per procedir a deixar anar les paraules clau; la sentència: “Bé, si voleu podeu anar seient.”

Una bomba nuclear esclata dins els caps dels afectats, que, internament, es tapen la boca amb una mà i ofeguen un crit d'espant. Tots callen, fins que una veu jove exclama “Déu meu, quina gana!” Uns metres més al fons, una veu, espantada, es carrega de coratge per deixar anar un “No creus, Maria Lluïsa, que ja és ben hora que segui a la taula dels grans?” Es fa el silenci, un mussol udola al jardí, el tabú ha estat destapat. Clar, els nens, que es fan grans...Però l'avi encara és viu, no hi comptàvem, amb això. “No hi ha lloc, no hi caps. Seu allà, com sempre, i observa com el teu cosí s'extreu mucositats de les fosses nasals i les enganxa a la mina que hi ha davall la taula. Per si no n'hi ha prou, també pots gaudir de com la petita es menja una oliva farcida que no li agrada i l'escup tota esblanida i premsada sobre el teu torcaboques.”

Just en aquest moment, la petita criatura demoníaca ha passat per allà corrent i xisclant, disfressada de princesa asiàtica i perseguida pel germà, que s'enganxa el turmell amb un tamboret i surt impulsat cap endavant, ferint-se el cap amb un cotxe de bombers. Maria Lluïsa, que en acotar-se per ajudar el petit només s'ha trobat una oliva humida, sospira de felicitat en veure els dos germanets, de nou, perseguint-se com animals i llançant-se objectes de procedències diverses.

Un “Ja basta, de rebombori! Tothom a taula!” recorda als assistents el seu objectiu, i van seient, i en el moment en que les natges voluminoses de la tieta Joana entren en contacte amb la cadira, que s'arrossega una mica cap endavant per apropar-se a la taula, s'inicia oficialment la cerimònia.

“Aquest quadre el vaig pintar jo, em sembla. Però no m'agrada gens.” “Mira'l, menja com un porc. Saps, si vingués a viure amb mi una temporadeta...” “Què, m'ho contaràs, quan tenguis al·lota?” “Aina, ets una deesa de l'ensaladilla russa!” “Jo no n'hi hauria posat, a això, de pebre bo.” “Per molt que diguis el contrari, el brossat de Sa Pobla és molt millor que el de Felanitx.” “Encara no tenc clar què estudiaré, l'any que ve. Pot ser que em prengui un any sabàtic.” “Però què dius? Si tots aquests són una guarda de malparits!” “Uf! No puc menjar tant, jo. Que em rebentarà l'estómac!” “Boníssim. Tot era boníssim!”

Una sensació d'ofegament t'envaeix l'ànima quan veus que s'acosta en Miquel amb les postres. Per un moment se't passa pel cap un “Gràcies, no vull res.” T'atreviràs, enguany? Seràs tu, el traïdor? Penses que, si t'atrevissis, tot allò que us envolta, aquesta corda invisible que us té enganxats a tots pel coll esclataria. Això provocaria la destrucció absoluta de l'entorn que tant us heu esforçat a mantenir i del que, el dia que algú, amb tota la bona intenció d'innovar una mica, canviï el bacallà amb ceba per una lasanya, no en podreu evitar la caiguda. Per això calles, i et menges resignada l'ensaïmada que t'han aixafat contra el plat mentre una avellana que ha sortit disparada cau sospitosament dins la teva copa de xampany.

Mires al teu voltant. Qualsevol d'ells podria ser el traïdor. Qualsevol podria, en el moment menys esperat, llançar l'estocada definitiva que acabàs amb tot i us salvàs d'haver de passar aquell mal tràngol ni un sol any més. L'últim sopar. Ho penses cada any. “Algun dia esclatarà, hi haurà algú que no ho suportarà, que tendrà altres coses més estimulants a fer en aquest dia en que tot són rialles i tendresa i xocolata. Aleshores sortirà tot, tothom destaparà la font que durant anys i anys s'ha esforçat per cobrir fins a acumular un iceberg de frustració i rancor, d'odis coberts per rialles falses i abraçades efusives. I què li importa, si no vas recordar telefonar-la pel seu aniversari? I ell, no és que avui no tengui xerrera, l'únic que vol és que faceu alguna cosa diferent, que trenqueu el costum, que en haver sopat, us poseu a ballar tots junts, o mireu una pel·lícula nadalenca coberts de flassades peludetes i suaus, que faceu una guerra de crispetes i que l'avi conti batalletes als més joves. Que els petits riguin fins que se'ls caiguin les dents, i que els que ja no en tenen facin piruetes, i cantin, i cridin, i volin.

“Aquest quadre és terrible. I, a més, el vaig pintar jo. Un dia, quan no em vegeu, me l'enduré i no el veureu mai més”, conclueix l'àvia, amb determinació, i fa una rialleta innocent.

T'aixeques, puges damunt la cadira i deixes anar un “No vull més ensaïmada” Tots et miren durant uns set segons. Alguns entretanquen els ulls, intentant trobar-li el sentit amagat a allò que acabes de dir. No en té. Continuen menjant, rient, i bevent. Són feliços. Per un moment fins i tot els sembla que ja no han de fingir més, que tot és natural i improvisat. Es crea un núvol que ho abasta tot i els allunya de la resta del món. Aleshores entren en una espècie d'extasiament de les neurones, que les deixa endormiscades i dèbils, i es rendeixen davant la força de la inèrcia. Fan el que toca fer i diuen el que toca dir. Aquest procés dura unes dues hores més, fins que algú, gairebé sempre el mateix, s'aixeca de la taula i diu “Bé”. I aquest bé basta per trencar l'encanteri. Les vitrines protectores es desintegren i ens posam tots els abrics, encara una mica endormiscats, i les cames ens porten al rebedor i les cordes vocals produeixen sons de comiat i no ens n'adonam i ja som al cotxe; i una vegada al cotxe callam i no ens n'adonam i ja som a casa. I instants després ens trobam al llit, coberts fins al nas amb l'edredó de plomes sintètiques i no ens n'adonam i tancam els ulls. I just en el moment en què tens un peu als somnis i l'altre a la realitat, passa una imatge pel teu cap,en forma d'ombra, olor d'ensaladilla i cotxe de bombers aixafant una oliva; i aleshores penses “Què curiós...l'àvia pintava, de jove.”